سانتانا إمرأة إيطالية,تحاول الإبتعاد عن المخدرات,بعدم الرجوع إلى الحي اللذي يوجد فيه مواطنوه اللذين يبحثون عن المخدرات مثل هروينSantina, una italiana que intenta desintoxicar-se, descarta tornar a un barri que atrau compatriotes seus que busquen heroïna fàcil
Santina, una italiana que intenta desintoxicar-se, descarta volver a un barrio que atrae compatriotas suyos que buscan heroína fácil
ANTONIO BAQUERO
BARCELONA
Cada nit, Santina té el mateix somni. «Em veig en ple mono, buscant-me la vida de mil maneres per aconseguir un xut d’heroïna i, quan per fi el tinc, la paperina em cau o el vent se l’emporta volant o la droga se m’esvaeix entre els dits».I llavors es desperta. I apareix en un altre somni, però en un de real, en un dels que condueixen els homes a ser millors, dels que forgen el destí. Quan obre els ulls, Santina Piu, una italiana de 47 anys, aterra en el somni, per fi, després de 25 anys enganxada a l’heroïna, d’abandonar la droga. Per a això, fa tres mesos que és a Projecte Home, un programa dur –«Projecte Home és molt Projecte Home»– que l’està ajudant a recuperar-se com a persona.Nou desembarcamentSantina, que ha malviscut durant un quart de segle a les profunditats més cavernoses del Raval, veu ara com cada vegada més joves italians enganxats a l’heroïna estan desembarcant al barri. «El Raval actua com un imant per als heroïnòmans. Aquest barri té alguna cosa, és com una atracció irresistible. Hi ha una raó: a Itàlia, no és fàcil aconseguir una dosi. Al Raval, encara que només tinguis 10 euros, sempre arreplegues alguna cosa».En aquells carrers «és fàcil buscar-se la vida». Ella ho ha fet durant un quart de segle. «No m’agrada el que veig si miro enrere. Un és capaç de tot per aconseguir droga. Jo... Bé... Sí, ho explicaré... Durant aquests anys he robat, sobretot en comerços i perfumeries. Al final, a tot arreu em tenien fitxada i no em deixaven entrar. Fins i tot he arribat a prostituir-me. Però això al final ho vaig deixar. No podia».Això l’avergonyia. «La droga adormia la meva consciència. És un cercle viciós. Robava per comprar droga i em drogava per calmar la vergonya que sentia per robar». Al final, el seu consum era tan intens que es drogava per poder moure’s.Ella ha estat testimoni de com el comerç de droga al Raval ha anat canviant aquest últim quart de segle. Durant uns anys, el cavall gairebé va desaparèixer, però ara ha rebrotat. També ha canviat el perfil dels venedors. «Sempre hi ha hagut africans. Però abans eren de fiar. Els podies comprar droga amb els ulls tancats. Els d’ara són diferents. Enganyen els heroïnòmans. Aquests nous camells van en grup i són uns homenots, mentre que els heroïnòmans són nois molt febles».Allunyar-se de BarcelonaPerò ara Santina vol deixar enrere tot aquest paisatge. «Si tiro endavant, sé que he d’allunyar-me de Barcelona i del Raval. Si torno allà, cauré una altra vegada. No hi tornaré mai. Somio una vida nova en un poble al costat del mar».En el seu procés de curació, Santina està redescobrint paraules. «Quan estàs enganxat, o estàs bé o estàs malament. Punt. No sents res més. Ara sento altres coses: confiança, esperança i també impotència per tot el temps que he perdut».Segueix sense perdonar-se el seu passat: «Continuo sense poder mirar-me al mirall». L’única imatge que té de si mateixa és una foto de carnet feta en una de les seves pitjors èpoques. La cara demacrada d’aquella petita cartolina no té res a veure amb l’actual Santina. Tot i que l’edat i la seva vida espatllada han deixat rastre a la seva cara, una mirada juvenil, amb aquell fulgor metàl·lic que tenen als ulls els nens entremaliats, il·lumina el seu somni d’una vida digna, d’un somni sense drogues.
Cada nit, Santina té el mateix somni. «Em veig en ple mono, buscant-me la vida de mil maneres per aconseguir un xut d’heroïna i, quan per fi el tinc, la paperina em cau o el vent se l’emporta volant o la droga se m’esvaeix entre els dits».I llavors es desperta. I apareix en un altre somni, però en un de real, en un dels que condueixen els homes a ser millors, dels que forgen el destí. Quan obre els ulls, Santina Piu, una italiana de 47 anys, aterra en el somni, per fi, després de 25 anys enganxada a l’heroïna, d’abandonar la droga. Per a això, fa tres mesos que és a Projecte Home, un programa dur –«Projecte Home és molt Projecte Home»– que l’està ajudant a recuperar-se com a persona.Nou desembarcamentSantina, que ha malviscut durant un quart de segle a les profunditats més cavernoses del Raval, veu ara com cada vegada més joves italians enganxats a l’heroïna estan desembarcant al barri. «El Raval actua com un imant per als heroïnòmans. Aquest barri té alguna cosa, és com una atracció irresistible. Hi ha una raó: a Itàlia, no és fàcil aconseguir una dosi. Al Raval, encara que només tinguis 10 euros, sempre arreplegues alguna cosa».En aquells carrers «és fàcil buscar-se la vida». Ella ho ha fet durant un quart de segle. «No m’agrada el que veig si miro enrere. Un és capaç de tot per aconseguir droga. Jo... Bé... Sí, ho explicaré... Durant aquests anys he robat, sobretot en comerços i perfumeries. Al final, a tot arreu em tenien fitxada i no em deixaven entrar. Fins i tot he arribat a prostituir-me. Però això al final ho vaig deixar. No podia».Això l’avergonyia. «La droga adormia la meva consciència. És un cercle viciós. Robava per comprar droga i em drogava per calmar la vergonya que sentia per robar». Al final, el seu consum era tan intens que es drogava per poder moure’s.Ella ha estat testimoni de com el comerç de droga al Raval ha anat canviant aquest últim quart de segle. Durant uns anys, el cavall gairebé va desaparèixer, però ara ha rebrotat. També ha canviat el perfil dels venedors. «Sempre hi ha hagut africans. Però abans eren de fiar. Els podies comprar droga amb els ulls tancats. Els d’ara són diferents. Enganyen els heroïnòmans. Aquests nous camells van en grup i són uns homenots, mentre que els heroïnòmans són nois molt febles».Allunyar-se de BarcelonaPerò ara Santina vol deixar enrere tot aquest paisatge. «Si tiro endavant, sé que he d’allunyar-me de Barcelona i del Raval. Si torno allà, cauré una altra vegada. No hi tornaré mai. Somio una vida nova en un poble al costat del mar».En el seu procés de curació, Santina està redescobrint paraules. «Quan estàs enganxat, o estàs bé o estàs malament. Punt. No sents res més. Ara sento altres coses: confiança, esperança i també impotència per tot el temps que he perdut».Segueix sense perdonar-se el seu passat: «Continuo sense poder mirar-me al mirall». L’única imatge que té de si mateixa és una foto de carnet feta en una de les seves pitjors èpoques. La cara demacrada d’aquella petita cartolina no té res a veure amb l’actual Santina. Tot i que l’edat i la seva vida espatllada han deixat rastre a la seva cara, una mirada juvenil, amb aquell fulgor metàl·lic que tenen als ulls els nens entremaliats, il·lumina el seu somni d’una vida digna, d’un somni sense drogues.
No hay comentarios:
Publicar un comentario